Olocomesolodejas

Un projecte familiar que fa barri, L’Artisan
entra directe a les nostres panaderies de capçalera.

Fa un any, el Jordi i l’Emilie van agafar un petit obrador a Sant Antoni i van decidir fer les coses a la seva manera: amb les mans, amb temps i molta il·lusió.

En Jordi, forner i ex La Fabrique , i l’Emilie han convertit L’Artisan en un d’aquells projectes que ens agrada descobrir: pa ecològic, 100% de massa mare, bones farines i una pastisseria que respecta els temps. El croissant, per exemple, triga tres dies a arribar al taulell.

I darrere de tot això hi ha amics que donen un cop de mà, veïns que hi confien i moltes hores de feina per fer les coses bé.

Producte artesà, molta qualitat i preus justos. El pa ens ha recordat al Pa Serra del Poble Sec. D’aquells llocs on entres a comprar un pa i saps que hi tornaràs.

Nou hi-hi al barri de Gràcia: casaplatos

Si sou dels que poseu un disc per cuinar, per jalar en parella o amb amics, aneu-hi i amplifiqueu l’experiència a Casa Platos.

La cuina és espectacular: plats amb inspiració japonesa, però saben perfectament on són.

Impactant el cru de hamachi amb ponzu de blat de moro i pols gelada de sake kasu (foto 2). I, com no, el Wellington de colomí marinat en shio koji (foto 4).

És per a dies especials, d’aquells en què busques qualitat per sobre de quantitat. Calculeu uns 5 platets per a 2 persones i uns 60-70 € per cap.

📸 Sergi Barnet | Fotógrafo

El nostre bar preferit. Només tres tapes per convertir-se en un mite. La Barcelona d’abans, la més autèntica. Bar La Plata

Boqueró fregit, amanida de tomàquet i ceba i pintxo de botifarra. Menys és molt més.
Antigament només feien una tapa: la morralla. I quan s’acabava, baixaven la persiana.

A Ciutat Vella, fa anys que La Plata és la definició perfecta del que ha de ser un bar: una barra, poques taules i la gent amuntegada, compartint-ho tot.
I potser aquí rau el secret: no necessiten res més.

📸 Sergi Barnet | Fotógrafo

NOU LLOC i quin LLOC!! Per fi, racions generosísimes, plats deli en un bar moooolt estètic. Benvingut BAR GROS 💚

Si esteu una mica farts dels platillos de mida mini a preus desorbitats, aquí trobareu bastant el contrari. I, a més, amb molt bona relació qualitat-preu.

Nosaltres vam fer uns 40€ per persona, però si vols gastar, pots. I si és final de mes i vas més just, fent un altre recorregut per la carta pots sopar perfectament per 30€.

Carta variada, d’aquelles pensades per compartir. Nosaltres vam provar les gildes, un caneló excel·lent, una amanida de tomàquet boníssima i una lubina topíssima.

Llarga vida al Gros!! 💚

La visita anual a Nomo sempre una idea genial.
Un japonès de capçalera que mai falla.

La pizza japonesa de la portada? Increïble.
Els mini tacos? De somni.
I com sempre, producte boníssim i molt ben tractat.

La mejor tortilla es así. Y está en Batea. 🥔
Bua, menudo festín anoche en Batea Barcelona

El nombre viene de esas plataformas flotantes de madera donde se crían mejillones, y ya te da una pista de por dónde van los tiros: un cruce entre Atlántico y Mediterráneo con platos como el ceviche, bonito, almejas, mini mariscada o esa croqueta de carabinero que todavía estamos pensando.

Para un día especial, es un SÍ sin fisuras.

Hi ha restaurants que només t’agraden. I després hi ha els que t’alegra saber que continuen existint.

Ja hi havíem estat el 2022 al Bar Puntal , quan tot just obrien, i quatre anys després Bar Puntal continua fent honor al seu nom.

En un barri cada vegada més ple de locals pensats per al client de pas, aquí segueixen cuinant per a la gent que hi viu. Producte de proximitat, temporada, artesans, petits productors i una manera de treballar que fa xarxa amb el barri.

Aquí trobareu una cuina feta amb temps, criteri i molt d’amor pel producte.

Vam sopar molt i molt bé per uns 40-45 € per persona. Però la millor part no és sortir tip. És llevar-te l’endemà amb aquella sensació d’haver menjat de veritat.

I això, per mi, continua sent la millor recomanació possible.

Negocis familiars al Segle 21

L’Esteve s’apropa corrents a la porta per rebre els nouvinguts que miren a través del vidre l’interior del local. Quants sou? Quatre? Quinze minuts. Espereu a la vorera del davant, que fa ombra, i us vinc a buscar. Aquí no se’ns escapa cap client, em diu mentre bec un glop d’aigua amb gas recolzat a la barra i espero que arribi el Sergi Barnet | Fotógrafo

Davant meu totes les taules estan plenes. Parelles de jubilats, famílies, amics, veïnes i algun turista despistat amb la intenció d’agafar forces abans d’iniciar l’escalada cap al Parc Güell. El ritme és frenètic i engrescador.

Ou escaldat amb samfaina, gaspatxo, bacallà a la llauna, codillo amb patates fregides. Aquí només cuina catalana, nen. Ni sangria ni paelles. Diu amb orgull l’Esteve mentre serveix una mitjana al parroquià que tinc assegut al costat amb la camisa oberta fins al melic.

L’Esteve, que supera per poc la vintena d’anys, controla el tràfic ballant entre el poc espai que hi ha entre les taules. Decideix qui, quan i com. Cada cop que passa pel meu costat en un d’aquests moviments mil·limetrats, me n’explica una de nova. Aquí venia cada dia a esmorzar i vaig dir que aquest garito havia de ser meu. Vaig embolicar la meva mare i el meu germà, que els tinc a la cuina, i el meu pare ens fot un cop de mà a la barra.

Avui dia, només els grups de restauració i els que tenen més múscul financer poden pagar traspassos galàctics i lloguers a preus aberrants per crear “conceptes”. Que una família hagi agafat les rendes d’un humil restaurant de barri per guanyar-se la vida fent cuina catalana sense floritures gentrificadores ens dona una mica d’esperança per continuar caminant per aquesta broma de vida.

Gràcies, família. BAR CASI 1978

Escarles Johansson ✍️
Sergi Barnet | Fotógrafo 📸

Els bars amb nom i cognoms.

Des de 1958, la Bodega Bar San Agustín forma part del Raval. En Carles ens explica que el seu oncle hi tenia una botiga on es venien gel i vins, d’aquí el nom de bodega. Anys més t**d, va transformar aquell negoci en un bar de cuina casolana, esmorzars i plats populars.

Ell hi va començar ajudant quan era adolescent. L’any 2003 va agafar el relleu i, vint-i-tres anys després, continua darrere la barra cada dia amb un somriure.

I potser aquesta és una de les millors senyals que pot tenir un bar: que qui t’atén sigui la mateixa persona que l’ha cuidat durant mitja vida.

Potser la personalitat d’un barri no la defineixen els llocs que obren. Potser la defineixen els que encara hi són.

✏️📷

Fer barri o fer branding? Una nova gelateria a Sant Antoni que ningu havia demanat.

Sempre demanem el gelat de festuc per entendre ràpidament el nivell d’una gelateria, i aquest cop ens va deixar bastant freds. Li faltava intensitat i personalitat, sobretot tenint en compte el nivell tan alt que hi ha avui a Barcelona. L’avellana de Reus i la xocolata de Veneçuela estaven més aconseguits.

Però la reflexió va una mica més enllà del gelat. Cada setmana obre una nova gelateria, cafeteria d’especialitat o forn amb una estètica impecable, preus cada cop més alts i una proposta que sovint sembla pensada més per la foto que per al barri. Al final, tots els carrers acaben assemblant-se.

Potser el problema no és pagar més per qualitat. El problema és quan pagues més i, a canvi, el barri perd una mica més de la seva identitat. Potser haurem de tornar a buscar aquells negocis de tota la vida que encara fan les coses bé, sense convertir cada cullerada en una experiència de màrqueting.