Fotos antigues d'Andorra. Andorra antiga

Andorra la Vella, anys cinquanta. La cruïlla de la Rotonda.

La imatge ens retorna a una Andorra que començava a despertar al ritme dels motors, dels viatgers i de les primeres nits de música. Al centre s’alça cal Coll, una casa singular projectada per l’arquitecte Xavier Pla, convertida en punt de referència d’una cruïlla que aviat esdevindria un dels indrets més vius de la capital.

Als baixos de l’edifici hi convivien negocis que anunciaven els nous temps. D’una banda, Excursions Coll, dedicada a portar visitants a descobrir les valls i els paisatges del país. De l’altra, el Salón Rosa, amb el seu bar i el seu dancing, una paraula que aleshores sonava a modernitat, música i llibertat.

El Salón Rosa va arribar a competir directament amb La Rotonda, un altre dels grans locals d’oci de l’època. Aquella rivalitat donava vida a la zona i convertia la cruïlla en un punt de trobada per a veïns, treballadors i visitants que buscaven música, ball i una estona de diversió.

Els dancings van formar part d’aquella Andorra que començava a obrir-se al turisme i a noves formes d’oci. Eren llocs on es ballava, es feien celebracions i, durant unes hores, es deixaven enrere les obligacions quotidianes per imaginar un país amb més possibilitats.

Al voltant de cal Coll, els automòbils ocupen la cruïlla mentre la gent conversa davant dels establiments. Encara no hi ha el trànsit intens ni els grans edificis que arribarien després. Però ja s’hi percep aquella energia d’un país que s’estava transformant de pressa.

Avui, quan travessem la Rotonda, costa imaginar aquella competència entre sales, aquell bar, aquella agència d’excursions i les melodies que devien escapar-se del Salón Rosa.

Però les fotografies conserven allò que els carrers sovint obliden: els llocs on una generació va treballar, es va trobar i va començar a ballar al ritme d’una Andorra nova.

Col·lecció Miquel Sánchez Baños. Autor no identificat.

Canillo, probablement l’any 1911. Sortida de Sant Serni.

Els veïns surten de l’església i baixen lentament pel carrer Major. Homes, dones i infants avancen pels carrers empedrats d’un Canillo encara profundament rural, mentre Sant Serni presideix l’escena al fons.

Durant molt de temps es va pensar que la fotografia podia correspondre a la processó de Corpus. Tanmateix, investigacions posteriors apunten que probablement es tractava de la festa del Roser, una celebració en què es treien al carrer uns grans pendons religiosos.

Aquells estendards van formar part durant anys de les festes de Canillo, fins que cap al 1929 la instal·lació dels cables de l’electricitat al carrer Major en va dificultar el pas. Un detall aparentment senzill, però que explica perfectament com la modernitat anava transformant, a poc a poc, els costums més antics.

La missa i les celebracions religioses no eren només actes de fe. També eren moments de trobada, conversa i comunitat. Era l’ocasió de veure els veïns, compartir notícies i sentir que cadascú formava part d’un mateix poble.

La imatge va ser captada per Victorin Builles, el fotògraf d’Acs-dels-Tèrmes que va retratar Andorra durant les primeres dècades del segle XX. Gràcies a la seva càmera, avui podem tornar a aquell Canillo de carrers de pedra, vestits de diumenge i tradicions compartides.

Més d’un segle després, potser ja no sentim les campanes ni veiem passar els antics pendons. Però la fotografia encara conserva allò que realment sostenia el poble: la gent caminant junta.

Fotografia: Victorin Builles. Fons Builles, Arxiu Nacional d’Andorra

Andorra la Vella, 1955. Plaça Príncep Benlloch.

La plaça bull de vida. Cotxes de tota mena ocupen cada racó, els veïns conversen davant dels comerços, Andorra sembla haver accelerat de cop el pas cap a la modernitat.

D’esquerra a dreta hi reconeixem cal Sabater, cal Cintet, casa Molines i la casa Rebés. Edificis que no eren només façanes, sinó punts de referència d’una comunitat on encara es coneixia la gent pel nom de casa.

El gran desplegament automobilístic ens parla d’un país que començava a canviar. El cotxe ja no era una curiositat excepcional: arribava amb els viatgers, el comerç i les noves oportunitats. Al costat dels vehicles més modestos, destaca l’elegant automòbil nord-americà, símbol d’una prosperitat que començava a fer-se visible.

La fotografia és obra del periodista i fotògraf alemany Werner Lengemann, nascut a Kassel l’any 1924. Durant la Setmana Santa de 1955 va recórrer Andorra i va captar més de cinc-centes imatges en blanc i negre, fixant-se tant en els paisatges com en les persones, les cases i aquella convivència entre el món tradicional i la modernitat que avançava sense demanar permís.

Lengemann no es va limitar a fotografiar el país. També en va escriure una crònica il·lustrada titulada Andorra, princesa de la fortuna, una mirada estrangera, curiosa i a vegades crítica sobre una societat que es trobava en plena transformació. El seu fons, format per 544 negatius de 35 mil·límetres, va ser adquirit pel Govern l’any 2007 i avui es conserva a l’Arxiu Nacional d’Andorra.

Potser aquesta és la força de la imatge: ens mostra una Andorra que encara conservava la calma d’un poble, però que ja escoltava el soroll dels motors d’un país nou.

Les cases han canviat, molts d’aquells vehicles han desaparegut i la plaça ja no és la mateixa. Però, durant un instant, la fotografia ens permet tornar a aquell 1955 en què tot semblava començar i el futur acabava d’arribar, aparcat davant de casa.

Fotografia: Werner Lengemann. Fons Lengemann, Arxiu Nacional d’Andorra.

Postal d’estiu. Estany d’Engolasters, entre 1930 i 1935.

Amb la calor intensa que ens acompanya aquest estiu, aquesta imatge ens recorda que buscar un racó fresc per remullar-se i respirar una mica millor no és pas una necessitat nova.

Fa gairebé un segle, un grup d’amics ja havia trobat el seu refugi a les aigües d’Engolasters. Alguns es banyen, d’altres descansen vora la riba i uns quants naveguen sobre una barca casolana construïda amb troncs. Entre ells hi trobem personatges coneguts de l'època en Joaquim de Riba Cassany, conegut com el Marquesito, i Ramon d’Areny-Plandolit.
No calien grans instal·lacions ni comoditats. N’hi havia prou amb l’aigua fresca, una mica d’enginy i la companyia dels amics per convertir una tarda calorosa en un record inesborrable.

Les èpoques canvien, però hi ha costums que es mantenen. Quan la calor apreta, les persones sempre han buscat l’ombra dels arbres, la frescor de la muntanya i aquell instant feliç de posar els peus dins l’aigua.

Potser en aquesta fotografía descobrim que, malgrat els anys, continuem buscant les mateixes petites alegries.

Fotogràfia Areny-Plandolit. Arxiu Nacional d'Andorra.

Encamp. El nucli de Santa Eulàlia.

Abans que Encamp creixés fins a unir carrers, cases i barris, la vida s’organitzava al voltant de petits nuclis amb identitat pròpia.

Santa Eulàlia n’era un dels més antics, format a l’entorn de l’església parroquial, com també ho eren Sant Miquel de la Mosquera, Vila i les Bons.

En aquesta imatge, el camí avança entre camps, horts i murs de pedra abans d’arribar a les cases. Tot sembla més lluny, més lent i més silenciós.

Cada nucli era un petit món, amb les seves famílies, els seus costums i aquella manera tan andorrana de reconèixer les persones pel nom de casa.

Aquella Andorra estava feta de distàncies curtes, però de vincles profunds. L’església, els camins i els espais comuns no només ordenaven el territori: també reunien la gent i donaven sentit a la comunitat.

Amb els anys, els nuclis van créixer, els camps van deixar pas als carrers i Encamp es va transformar. Però sota la ciutat actual encara hi viu la memòria d’aquells petits pobles que, units pel temps, van construir la parròquia que coneixem avui.

Mirar enrere no és voler tornar-hi. És recordar d’on venim per continuar avançant sense perdre allò que ens fa ser qui som.

Escaldes, anys vint.

El riu baixa amb força, obrint-se pas entre les cases de pedra i els petits camins que encara segueixen el ritme antic del poble. Al fons, el campanar de l’antiga església de Sant Pere Màrtir s’alça modestament entre les teulades, com un punt de referència per a tothom.

És una Escaldes molt diferent de la que coneixem avui. No hi ha grans avingudes ni edificis alts. Només cases agrupades al voltant de l’aigua, murs que protegeixen els horts i una vida que transcorre a tocar del riu, sota la mirada immensa de les muntanyes.

L’aigua ho era gairebé tot: energia, treball, comunicació i també perill quan baixava embravida. Al seu costat s’havia construït una manera de viure feta d’esforç, d’adaptació i d’un profund coneixement del territori.

Avui, gran part d’aquell paisatge ha desaparegut sota els carrers i les construccions de la ciutat moderna. Però la fotografia encara ens permet escoltar, per un instant, el soroll del riu i imaginar aquella Escaldes de passes lentes, portes obertes i veïns que es coneixien pel nom de casa.

Una imatge que no ens convida només a mirar enrere amb nostàlgia, sinó també a recordar que tota ciutat conserva, sota les seves capes de modernitat, el batec del poble que un dia va ser.

Escaldes, probablement durant els anys vint (varies referències). Vista del nucli antic al costat del riu, amb el campanar de l’antiga església de Sant Pere Màrtir al fons. Postal d’autor i procedència encara no identificats.

Escaldes-Engordany, 1922. Festa Major.

La plaça Santa Anna, s’ha omplert de veïns, músics, criatures i famílies senceres. Tothom sembla haver deixat per unes hores la feina, les preocupacions i el ritme dur de cada dia per compartir una estona de festa.

A primera fila, els músics marquen el compàs d’una celebració que no necessitava grans escenaris. N’hi havia prou amb una plaça, uns quants instruments i les ganes de trobar-se. Els homes vesteixen amb cura, les dones observen des dels marges i els infants, seriosos davant la càmera, semblen no voler perdre cap detall d’aquell dia especial.

En aquella Andorra, la Festa Major era molt més que diversió. Era retrobament, comunitat i pertinença. Era el moment de veure qui havia tornat, qui havia crescut, qui s’havia casat i quines novetats corrien pel poble.

La fotografia conserva aquell instant en què la música unia generacions i la plaça es convertia, per unes hores, en el centre del món.

Avui, més d’un segle després, potser ja no sentim aquella melodia. Però encara podem imaginar-la entre les parets, els balcons i les mirades. Perquè hi ha festes que s’acaben, però hi ha records que continuen ballant.

Festa Major d’Escaldes-Engordany, 1922.

Ordino, 1960. Excursions Alt Pirineu.

En aquesta imatge hi ha molt més que un vehicle ple de visitants. Hi ha il·lusió, intuïció i sobretot la feina d’uns pioners que van entendre, abans que molts altres, que Andorra podia obrir-se al món sense deixar de ser ella mateixa.

Aquells jeeps descoberts d’Excursions Alt Pirineu avançaven per carreteres estretes i paisatges encara gairebé intactes. Per als viatgers, devia ser una aventura. Per als qui ho havien fet possible, però, hi havia darrere moltes hores de feina, riscos, reparacions, trajectes difícils i la constància de tornar-hi una vegada i una altra.

Amb el temps, és fàcil mirar enrere i pensar que tot va ser qüestió de sort. Però la sort, per si sola, rarament construeix res. Primer hi ha la idea, després l’esforç, la perseverança i la capacitat de continuar quan encara ningú no sap si allò funcionarà.

Els pioners d’aquells anys no sabien fins on arribaria el turisme ni com canviaria el país. Només sabien que calia treballar, provar, arriscar i creure en les possibilitats d’una Andorra que començava a despertar.

I és que, com diu aquella vella idea, quan arribi la sort, val més que ens trobi treballant. Perquè només així pot donar fruit.

Aquesta fotografia ens recorda que el futur d’Andorra no va aparèixer de cop. El van anar construint persones concretes, amb les mans, amb coratge i amb aquella esperança discreta dels qui no esperen miracles, sinó oportunitats.

Ordino, 1960. Vehicle d’Excursions Alt Pirineu. Fotografia: Josep Alsina. Arxiu Nacional d’Andorra.

Santa Coloma, 1974. Festa major i motors a l’aire.

Durant aquells anys, per la Festa Major d’Andorra era habitual fer venir especialistes francesos per oferir espectacles de risc i acrobàcia automobilística.

A França, aquelles exhibicions de cascadeurs automobiles feien furor: cotxes que saltaven, derrapades impossibles, xocs calculats i dobles de cinema que convertien qualsevol camp o esplanada en un escenari ple d’emoció.

En aquesta imatge, un vehicle vola per damunt d’una filera de cotxes destrossats, mentre una multitud observa l’escena amb una barreja d’admiració, por i entusiasme.

Eren espectacles senzills, però capaços de deixar bocabadat tot un poble.
Entre aquells especialistes hi havia figures com “Petit Jean”, conegut per les seves cascades cinematogràfiques i per unes actuacions que combinaven valentia, precisió i una bona dosi d’inconsciència aparent.

Per al públic, però, tot era màgia: durant uns minuts, els herois del cinema semblaven haver arribat fins a Andorra.

La fotografia ens retorna a una època en què la Festa Major no necessitava grans escenaris ni efectes digitals. N’hi havia prou amb una esplanada, uns quants cotxes vells i un especialista disposat a desafiar la gravetat.

I mentre el vehicle s’enlairava, també ho feia la imaginació de tots els qui, des de baix, somiaven que qualsevol cosa era possible.

Santa Coloma, 1974. Espectacle de cascadeurs automobilístics. Fotografia: Fèlix Peig. Arxiu Nacional d’Andorra.

Gràcies Sergi Vinyal

El Pas de la Casa, 1952.

El cotxe de línia que uneix Andorra amb la Tor de Querol s’ha aturat darrere la barrera de la duana, ja en territori francès. El bus Fargo ocupa el centre d’una escena senzilla, però plena de vida: viatgers, personal de la línia, funcionaris de la duana francesa i muntanyes compartint un instant en un Pas de la Casa encara gairebé despoblat.

Segurament, molts d’ells ja es coneixien. En aquells temps de poc trànsit i trajectes més lents, les persones encara tenien temps de mirar-se, de saludar-se i de saber qui era el veí.

La frontera no era només un lloc de pas; era també un petit espai de trobada, on cada arribada portava notícies i cada sortida deixava una història enrere.

En aquell temps, arribar fins aquí no era un gest quotidià. La carretera, el fred, la neu i la incertesa convertien qualsevol trajecte en una petita aventura. Aquell autobús no transportava només persones i equipatges. També portava cartes, notícies, retrobaments i la promesa de connectar Andorra amb el món exterior.

Al seu voltant, unes poques construccions semblen petites davant la immensitat de les muntanyes. Costa imaginar que aquell indret solitari acabaria convertint-se en un dels principals punts comercials i fronterers del país.

La fotografia de Jean Ribière conserva justament aquell moment en què tot encara estava per fer. Quan el Pas de la Casa no era encara una ciutat de llums, botigues i trànsit, sinó una frontera remota on cada vehicle que arribava anunciava una mica de modernitat i una nova possibilitat de futur.

Una imatge que ens recorda que els grans canvis sovint comencen així: amb una carretera de terra, una barrera aixecada i un autobús disposat a continuar el camí.

El Pas de la Casa, 1952. Cotxe de línia Andorra–Tor de Querol. Fotografia: Jean Ribière. Fons Jean Ribière, Arxiu Nacional d’Andorra.